Malgrat la sobrietat rural de la seua façana, aquest gran casalici amaga l’edat d’or de Figueroles. Com indica la data de 1608 gravada a la llinda del portaló, l’edifici fou alçat en aquesta data pels Bernat —una família enriquida amb el comerç de la llana i la seda—, i com a regal de bodes per al jove Miquel Bernat i Elisabet Mallol.

El poder d’aquest llinatge era tan gran que per a construir-lo es va enderrocar part de la muralla medieval i es va envair la sagrera de l’església, donant lloc a la plaça actual. Més tard, la propietat va passar a mans d’un altra poderosa família, els Villalonga. Darrere dels seus murs de pedra s’amaga un valuós oratori privat revestit el 1726 amb frescos de Luis Tió, un refugi d’art que va sobreviure a la invasió napoleònica —quan fou saquejat com a hostatgeria militar— i a les guerres carlines, en les quals va servir d’hospital de campanya.

Integrada en l’entramat urbà antic, aquest edifici de caràcter fortificat destaca per la seua estructura robusta, la qual els historiadors identifiquen com una de les antigues torres defensives de la muralla medieval. Al seu interior conserva una estreta escala de caragol que pujava fins al punt de vigilància.

Segons el Llibre de Peita de 1531, en eixa època el nucli protegit de Figueroles era un reduït recinte format per només 15 cases. En conèixer la zona i caminar en direcció als llavadors o cap a la plaça de l’Església, la suau corba que dibuixen les façanes dels carrers revela el traçat exacte de la vella muralla que encerclava la vila. Durant el recorregut per aquests carrers històrics s’hi poden observar també valuosos retaules ceràmics del segle XIX, molts d’ells dedicats a sants protectors davant les epidèmies que van afectar la població en el passat.

Tres arcs de mig punt i uns plafons ceràmics donen la benvinguda als Llavadors Municipals, inaugurats el 10 de gener de 1932. L’edifici s’alça sobre el solar d’una antiga casa abandonada a finals del segle XIX, quan la plaga de la fil·loxera va obligar la seua família a emigrar cap a Barcelona. Dècades després, l’Ajuntament va comprar les ruïnes per a aprofitar la nova portada d’aigua des de la Font de la Miloca. Després d’un referèndum popular on el veïnat va triar la ubicació del carrer del Riu enfront de la del Freginal, en 1931 van començar unes obres que van canviar la vida de les dones del poble, estalviant-los baixar al riu. El complex incloïa una bassa subterrània per a aprofitar l’aigua sobrant en el reg dels horts veïns i, com a curiositat, durant les festes patronals l’espai es transformava en un escorxador improvisat per als bous.

Des d’aquest balcó natural privilegiat, la vall del riu Llucena s’estén en tot el seu esplendor, mostrant un mosaic de cultius i horts fruit de segles d’harmonia entre la natura i el treball del veïnat. Des d’ací dalt es contempla el traçat de la Ruta de l’Aigua, un sender que discorre paral·lel al llit del riu articulat per assuts, sèquies, sènies, ponts i fonts tradicionals. Entre la vegetació destaca la silueta del Molí Vell o del Comte d’Aranda, una estructura documentada des del segle XIII sota el domini feudal de la nissaga dels Urrea. Durant generacions, la població de la zona hi acudia obligatòriament a moldre el gra pagant el corresponent tribut feudal a aquest llinatge, posteriorment titulat com a Comtes d’Aranda.

Creuar la porta d’accés a aquest tossal flanquejat per xiprers és iniciar un viatge en el temps i en la fe. L’origen d’aquest Via Crucis es remunta a finals del segle XVII, quan la tradició conta que la visita d’un dels tres misteriosos pelegrins que van predicar al poble va provocar l’aparició miraculosa de Crist en una casa local. Per a commemora-ho, es va alçar aquest conjunt que permetia al veïnat viure l’experiència d’una peregrinació a Terra Santa sense eixir de Figueroles.

El camí de pujada compta amb catorze capelletes decorades amb panells ceràmics de la Passió, realitzats el 1951 pel ceramista José Cotanda, tot i que originàriament hi hagueren uns del segle XVIII. Dalt coronant el tossal s’alça l’ermita, una construcció de planta centralitzada amb cúpula que evoca la Rotonda del Sant Sepulcre de Jerusalem i que custodia la imatge del Crucificat, tallada el 1940 per José María Ponsada. Completa el conjunt el cementiri municipal adossat, entre els murs del qual es conserven valuoses làpides funeràries del segle XIX eixides de la Reial Fàbrica del comte d’Aranda.