L’església de Sant Mateu de Figueroles: un autèntic museu d’art barroc
Des del segon quart del segle XX, el patrimoni cultural valencià ha patit la inclemència dels esdeveniments sociopolítics que marcaren l’esdevenir de l’Espanya contemporània. La passada Guerra Civil va tenir com a conseqüència directa una autèntica fúria destructiva, on ornaments de tot tipus es volatilitzaren per sempre. Més enllà d’aquesta cruesa i febre iconoclasta, la parròquia de Figueroles és una d’eixes poques esglésies que, de manera molt excepcional, ha conservat gran part de patrimoni moble i de gran vàlua artística.
Aquestes línies venen a conte de la fortuna que acompanya el retaule, un tipus de mobiliari litúrgic que va trobar en el interior del temple de Figueroles i durant el barroc una gran expressió. Van ser molts els temples que al llarg dels segles XVII i XVIII es renovaren per adaptar-se a les noves necessitats litúrgiques. El que esdevé a Figueroles podria qualificar-se de benedicció, un cas “a part” a la província de Castelló. L’interès d’aquesta població radica en el fet que sorprenentment conserva tots els seus retaules, tant el de l’altar major com els de les capelles laterals. Els retaules de la parroquial són en la seva majoria de fusta tallada, policromada i amb predomini de l’or.
Per destacar alguns, tenim un majestuós altar major salomònic dedicat a Sant Mateu —a l’advocació del qual està l’església—, datat en 1728. Precisament, presenta certs paral·lelismes amb el retaule de Sant Joaquim que l’escultor José Ochando estava realitzant per a la parroquial de l’Alcora un any abans, i que únicament coneixem per documentació fotogràfica. No seria forassenyat pensar que Figueroles, i amb motiu de la seva independència municipal en 1726, li encarregués a aquest reconegut artista la seva construcció.
Aquests retaules estaven carregats de sentit teatral i molts d’ells disposaven d’una tramoia amb mecanismes ocults que permetien l’exposició del sagrament al públic. Una mostra d’això ho és el retaule de Sant Francesc de Paula, datat en 1726, que conserva aquests mecanismes així com la fornícula de fusta de secció poligonal, amagada després del llenç escorredor amb la figura del sant.
Tampoc cal oblidar el retaule de Sant Bernat, que acull un extraordinari llenç amb l’Aparició de la Verge al sant, el qual ha estat atribuït a Vicente Gozalbo, pintor que va desenvolupar la seua activitat a Castelló i considerat com un gran imitador de l’estil d’Urbano Fos. Un interessant altaret que el regalaren Pedro Miquel Bernat —la làpida del qual es conserva a la mateixa parròquia— i el seu germà en 1667, ambdós fills de Figueroles i retratats al llenç.
En el seu conjunt, la parròquia de Figueroles tampoc va estar exempta de transformar el seu sentit visual i espacial del seu interior, i l’antiga estructura es va revestir amb un nou llenguatge i sensibilitat, la barroca. Si a les obres escultòriques li sumem les làpides sepulcrals que també custòdia, recordem, fabricades en la Reial Fàbrica del comte d’Aranda, així com els llenços que ornen els retaules, fan de la parròquia un autèntic museu del barroc. Un espai privilegiat i contenidor d’una cultura i patrimoni necessari de posar-se en valor.
